apel·lar

Inherited from Old Catalan apellar, from Latin appellāre. The contemporary Latinised pronunciation (with geminate /ll/ rather than historic /ʎ/) is due to its use in predominantly legal contexts.

• IPA^(key): (Central, Balearic) [ə.pəlˈla]
• IPA^(key): (Valencian) [a.pelˈlaɾ]

apel·lar (first-person singular present apel·lo, first-person singular preterite apel·lí, past participle apel·lat); root stress: (Central) /ɛ/; (Valencian) /e/; (Balearic) /ə/

1. (intransitive) to appeal [+ a (object) = to]; to call upon
2. (intransitive, figurative) to resort [+ a (object) = to]

   sense apel·lar a altres recursos ― without resorting to other means

• apel·lació
• apel·lable

• “apel·lar” in Diccionari de la llengua catalana, segona edició, Institut d’Estudis Catalans.
• “apel·lar”, in Gran Diccionari de la Llengua Catalana, Grup Enciclopèdia Catalana, 2024
• “apel·lar” in Diccionari normatiu valencià, Acadèmia Valenciana de la Llengua.
• “apel·lar” in Diccionari català-valencià-balear, Antoni Maria Alcover and Francesc de Borja Moll, 1962.